Concurs Plà Cerdà

Plà Cerdà

El Pla Cerdà fou un eixamplament de la ciutat de Barcelona de 1860 que seguia criteris del pla hipodàmic, amb una estructura en quadrícula, oberta i igualitària. Va ser creat per Ildefons Cerdà i la seva aprovació va anar seguida d'una forta polèmica per haver estat imposat des del govern de l'estat espanyol en contra del pla d'Antoni Rovira i Trias que havia guanyat un concurs de l'Ajuntament de Barcelona. L'eixample contemplat al pla es desplegava sobre una immensa superfície que havia estat lliure de construccions al haver estat considerada zona militar estratègica. Proposava una quadrícula contínua de massanes de 113,3 metres des del Besós fins a Montjuïc, amb carrers de 20, 30 i 60 metres amb una alçada màxima de construcció de 16 metres. La novetat en l'aplicació del pla consistia en què les mansanes tenien xamfrans per a permetre una millor visibilitat.

El desplegament del pla va durar quasi un segle. Al llarg de tot aquest temps, el pla s'ha anat transformant i moltes de les seves directrius no es van aplicar. Els interessos dels propietaris del sòl i l'especulació van desvirtuar finalment el pla Cerdà.

Concurs

Els projectes presentats al concurs de l'Ajuntament de Barcelona per dissenyar un eixample per a la ciutat centraven la seva solució en el "camí de Barcelona a Gràcia" que feia un temps que s'estava consolidant urbanísticament com el passeig de Gràcia i que condicionava les possibles solucions. Aquests plans ocupaven una menor superfície i eren destinats a acollir menys persones, el que és lògic si pensem que obeïen als objectius de la burgesia de reforçar la segregació social. Així, el pla guanyador del concurs d'eixample, presentat per Rovira i Trias.

Els projectes es varen presentar sota pseudònim i les pliques dels no premiats van ser destruïdes, per la qual cosa s'ha perdut part de la documentació.

La evolució del Plà Cerdà

L'oposició a Cerdà i al seu Pla per part del poble barceloní, va facilitar l'aparició d'activitats especulatives i arguments que tractaven d'aconseguir un major espai construït. El primer d'ells va ser que si els carrers tenien 20 metres d'ample, bé podia augmentar la fondària dels edificis a aquesta mateixa mesura, es va ocupar posteriorment la zona central de les mansanes amb edificacions baixes, destinades en la majoria dels casos a tallers i petites indústries familiars, desapareixent amb això la major part dels jardins centrals, amb la qual cosa com a darrer recurs per augmentar el sòl construït es van unir els dos laterals ja construïts amb edificis que els unien, tancant per complet les mansanes.